Florenci Mauné neix a Figueres el 18 de juliol de 1925 i mort també a Figueres el 13 de juliol de 1995. Per tant enguany commemorem el centenari del naixement i els trenta anys de la defunció.
He buscat quines fotografies més rellevants trobava i m'ha costat perquè va tenir una vida curta, però intensa. Amb les més estimades he fet un collage.
A qui no li agraden els escrits d'en Josep Valls? Em va fer molta il·lusió que s'hi volgués posar i una immensa emoció quan el vaig llegir.
Gràcies Josep!
Vosaltres mateixos ho podeu comprovar:
Record emotiu de Florenci Mauné
Al cementiri protestant de Capri hi ha una sepultura amb aquesta cita de Giuseppe Mazzini: There is no death in this world, only forgetfullnes. No existeix la mort en aquest món, sinó només l'oblit. I doncs el record manté viu el nostre Florenci Mauné especialment subratllat en aquests aniversaris, trenta anys després de la seva mort física (13 de juliol 1995), i alhora commemoració dels cent anys del seu naixement (18 de juliol 1925).
Florenci Mauné va ser, tota la vida, un treballador sense treva i d’escarràs convençut. Ho demostrà en les diverses formacions que va fundar i dirigir, fins que el sobrepuig d’activitat li provocà (per això que avui dia en diem estrès), una embòlia que sofrí l’agost de 1970, en plena actuació a Roses, dalt de l’escenari.
Els estudis musicals, propiciats des de la infantesa pel seu pare, els inicià a Castelló d’Empúries i a l’escola del Casino Menestral. Qui li havia de dir, aleshores, que arribaria tan enllà: des de fundar l’orquestra Moyambos el 1941, passant per ser membre de la cobla Antiga Pep, més tard director de l’Agrupació Dramàtica Talia, dirigir l’orquestra Caravana el 1952, el 1956 fundar a Palafrugell la Costa Brava i crear, el 1965 el conjunt musical que li permeté estar prop de casa: Mauné i els seus Dinàmics.
Amb aquest seu grup oferien al públic les cançons de més actualitat. Amic com era d’Albert Tomàs, que aleshores tenia la botiga de discos més important de l’Empordà, Mauné li demanava deixar-li escoltar el darrer èxit arribat. En un o dos dies en feia els arranjaments, ho assajaven una tarda, i al vespre ja hi feien ballar la gent. Mauné i els seus Dinàmics arribaren a ser un dels grups amb més solera de les comarques de Girona, actuant en sales de ball, discoteques i locals de tota la costa Brava en ple boom turístic.
D’aquesta època, recordo com si fos ara la primera vegada que vaig sentir la cançó Xipna agapi mou de la gran Nana Moskouri,.. amb un solo de tenora de so gràvid, solemne, pletòric, sumptuós. Gran sorpresa, immensa novetat, gosadia musical que només es podia permetre el mestre Florenci Mauné. Era el 1960, i la cançó grega havia guanyat el Segon Festival de la Cançó Mediterrània. Més tard van enregistrar dos discos que van anomenar, precisament, Tenora 66, amb temes tant populars com Per tu ploro, L’Emigrant, La Santa Espina, Rosó, Muntanyes del Canigó, Evocació al Pirineu, Cançó de Traginers i un tema del propi Mauné: Som Catalans. Ell va ser també el primer en usar dos teclats: el piano elèctric i el clavioline, instrument musical electrònic portàtil dissenyat per Constant Martin a Versalles.
En el pregó de Fires de la Santa Creu del 2015, la seva filla Montserrat dedicava un cant entusiasta i reivindicatiu a la nostra dansa nacional, amb intenses i convençudes paraules: "La sardana la volem present en la vida figuerenca, la volem com avui a la Festa Major i en plafons a les entrades de la vila. La volem els divendres d'estiu i els diumenges d'hivern; el dia de l'aplec i a les Diades, la volem present a les escoles i als instituts…". Ella i tota la nissaga dels Mauné han estat bojament enamorats de la sardana, i el seu pare Florenci ho estava des de la discreció (vet ací una altra gran virtut de l’enyorat músic), des del que en podríem dir un silenci efectiu i prolífic.
Silenci efectiu, prolífic i productiu, perquè va ser un gran compositor de sardanes, faceta que no abandonà al llarg de la seva vida. Potser les més conegudes són: Isabel, Com tu la volies, El bullici de Santa Creu (la trobo genial), Nostra dansa, L'aplec de Figueres, El salt de la reina, El meu espill, El joguet dels avis, etc.
Les primeres obres son de l’any 1944. A primer cop d’ull n’hi he arribat a comptar més de trenta, i algun títol m’ha cridat l’atenció. Per exemple la sardana Com tu la volies (1957) dedicada a la seva esposa que esperava una nena amb ulls blaus i cabell negre, i així va ser en el naixement de la seva filla Montserrat. Curiosa també, i avui inexplicable, la prohibició (1947) de la sardana El 10 de gener, perquè la censura franquista sospità o va creure que es tractava d'una data relativa a algun esdeveniment polític i en realitat era la data del prometatge amb la que seria la seva esposa Isabel.
Qui no el coneixia no podia ni imaginar que sota aquell aspecte tan normal, llis i senzill s’hi amagava un geni. Un geni que també feia arranjaments musicals increïbles, com El carnaval dels Animals, la Suite del Trencanous de Txaikovsky, Fedora, Sanson i Dalila de Saint-Saëns, obres de Verdi, el Carnaval de Venècia, les Danses Fantàstiques de Turina, etc.
La sensatesa, la prudència, el tacte i la moderació de Florenci Mauné formaven com una pantalla blanca sobre la qual s’hi podia projectar la pel·lícula de la seva prolífica vida per veure-la amb tota la nitidesa possible. L’enyorem molt, i aquesta és una recança que durarà per sempre. Una recança subratllada en aquesta doble commemoració de cent anys i trenta anys del naixement i el decés, memòria que es produeix en l’interval de cinc dies, com hem assenyalat al principi.
Josep VALLS
.jpg)
.jpg)
.jpg)
